Què ha calgut fer i què s’ha aconseguit?
El disseny geomètric de la columna d’aire ha implicat determinar el perfil intern de l’instrument en les diverses parts –tudell –on es fixa la canya-, els 2 cossos intermedis de fusta i el pavelló metàl·lic– i determinar la posició, diàmetre i alçària del forats.
El perfil intern és l’element que planteja el gran repte perquè és decisiu en el “timbre” i en la capacitat de l’instrument per tocar piano i forte. A més, modificar el perfil interior no és el mateix que modificar la posició i mida del forats: cal construir un nou joc de mandrins –un per al tudell, dos per buidar els dos cossos de fusta i un per a repulsar el pavelló metàl·lic –o campana–, que són elements de cost elevat. Una vegada es té un perfil adequat sempre és possible establir el conjunt de posicions i mides del forats per fer les notes.
El perfil va ser dissenyat de manera que, per a les digitacions de les notes més greus, les tres freqüències de ressonància més baixes es trobessin en una relació propera a 1, 2 i 3. Les desviacions precises van ser trobades a partir de mesures fetes en tenores de gran qualitat, com les Catroi –o Soldevila– considerades els Stradivarius de les tenores.
Pel que fa a les dobles canyes, encara no es poden dissenyar científicament. Ha calgut recórrer al disseny artesà, per al qual hem tingut la col·laboració inestimable de Francesc Benítez, reconegut expert en la construcció de canyes per a diversos instruments musicals.
Per a determinar la posició i mida dels forats l’estratègia a seguir és doble. Cal garantir l’afinació de l’atac de les notes, però també l’afinació de les notes mantingudes.
Pel que fa a l’afinació de l’atac, el requisit és l’il·lustrat a la figura:
El període ha de coincidir amb el temps d’anada i tornada associat al forat obert corresponent, més el temps de resposta de la canya fins a tancar del tot després d’arribar la reflexió. Aquest temps de resposta és pràcticament igual a una mil·lèsima de segon per a les notes del primer registre de la tenora. En el càlcul del temps d’anada i tornada, la ubicació precisa de l’indret de la reflexió es veu influïda pel diàmetre i alçària del forat. La velocitat de propagació del so en els tubs cònics és la mateixa que la del so a l’aire lliure.
Per garantir que es mantingui afinada quan la nota es manté, cal fer atenció a les freqüències de ressonància. Cal imposar que: la freqüència de la primera ressonància per a cada digitació del 1r registre sigui adequadament propera a la de la nota, i que la freqüència de la segona ressonància per a cada digitació del segon registre sigui adequadament propera a la de la nota. Per diverses raons hi ha una desviació entre la freqüència de la ressonància que controla les notes d’un registre i la freqüència de la nota corresponent.
Les desviacions adequades, inicialment obtingudes a partir de mesures en tenores considerades de gran qualitat, van ser finalment establertes per la condició d’afinació de les notes mantingudes.
El càlcul i el mesurament de les freqüències de ressonància, que són l’eina fonamental de disseny emprada, presenta el doble avantatge de la gran precisió en el càlcul i en l’amidament, junt amb la simplicitat del mètode experimental.
En aquesta imatge es veu a Sergi Soler –responsable del component experimental dels dos programes de recerca– i Jordi Campos –tècnic acústic i tenorista, que també formà part de l’equip de recerca– mesurant les freqüències de ressonància d’un prototip de tenora.
He de reconèixer que per portar a terme aquests programes de recerca vaig tenir la gran sort de gaudir d’un extraordinari equip multidisciplinari –presentat a l’ANNEX–que va reunir experts dels àmbits científic, musical i de la construcció d’instruments. Sense la participació entusiasta i competent de tot l’equip, la tenora millorada i la barítona no haurien estat possibles. A tots ells el meu més profund agraïment.
Fent balanç de resultats, la tenora millorada va ser molt ben valorada en afinació, timbre, espontaneïtat i marge dinàmic, en la Trobada de tibles i tenores que es va celebrar a l’IEC el gener d’aquest any. I la barítona ha estat acceptada pels músics com de la família de les xeremies de la cobla, i ja va fent camí en les seves mans. Aquest era el gran repte!
Com a enginyer ha estat un goig cloure d’aquesta manera una enriquidora incursió en els àmbits de la Música i de la Física que ha durat 40 anys!
I fins aquí la nostra feina com a investigadors. Després ha estat el torn dels músics, amb els quals la barítona ha anat fent camí aquest darrer any en diversos concerts i s’ha apropat al món de la cobla, fins arribar al concert al Pati de l’Institut d’Estudis Catalans del passat 18 de setembre amb la cobla La Principal del Llobregat, passant, entre altres, pel Concert de Fi de Curs de Música Tradicional de l’ESMUC, el concert de presentació a pati de l’IEC –amb un grup de cinc instrumentistes que incloïa bateria i contrabaix i un programa amb obres d’àmbits musicals molt diversos-, el Concert de Cap d’Any de TV3 amb l’Orquestra Filharmònica de Catalunya en el qual participà com a solista en el “Tango” d’Isaak Albèniz, i, més recentment, un concert a Ceret per a quatre xeremies de la cobla amb motiu del Dia del Joglar.
En el decurs d’aquest trajecte, Jordi Campos ha adaptat convenientment a la barítona un pavelló de clarinet baix que millora la radiació del so, i fa que l’instrumentista el senti més bé, i Francesc Benítez n’ha anat millorant les canyes.
D’altra banda, un nombre creixent de músics han participat en la composició i arranjament de peces per a la barítona, i d’aquesta manera li han obert les portes a la música del nostre país. L’Institut d’Estudis Catalans els agraeix profundament a tots ells la feina que han fet.