El redisseny de la tenora i el disseny d’un nou instrument, la barítona, dos programes de recerca de l’Institut d’Estudis Catalans.
> Com és el so d’aquests elements
En els dos programes de recerca de l’IEC, es tractava de refondre, per mitjà dels procediments de l’enginyeria, els coneixements d’acústica musical d’aquests instruments i l’experiència dels instrumentistes i constructors, per aconseguir una tenora millorada i el nou instrument buscat: la barítona.
En el cas de la tenora, tot i les millores que s’havien anat introduint des de la innovadora tenora de Turon (de Perpinyà), quedava camí per fer. I permeteu un incís: Turon l’havia dissenyada pensant en les bandes militars, considerava –amb encert– que a l’aire lliure la tenora era preferible als clarinets. Però va ser un estrepitós fracàs. L’exèrcit francès no n’hi va comprar ni una. Sort va tenir d’en Pep Ventura.
La celebració del 150 aniversari de la tenora propicià reunions de músics, instrumentistes i constructors que van concretar un conjunt de millores desitjables.
En el cas de la barítona, se’n parlava des de 1948 quan fou promoguda per Ricard Lamotte de Grignon com a una desitjable companya greu per al grup de les dobles canyes de la cobla. Però cap constructor no va gosar emprendre’n la construcció.
De fet, es va fer l’intent d’adoptar el sarrussòfon, instrument proper i de tessitura semblant, però no va tenir acceptació: el timbre era massa foraster al de la tenora i el tible.
El grup de recerca en Acústica que vaig dirigir a la universitat havia aprofundit l’estudi de l’acústica d’aquests instruments –xeremies o dobles canyes– de la cobla des de començament de la dècada dels 70 per mitjà de diverses tesis doctorals que van donar lloc a nombrosos articles i ponències d’àmbit internacional.
Quan el 2002, en el 150 aniversari de la tenora, es van concretar les millores que calia introduir-hi, disposàvem del coneixement per a fer-ho i l’IEC va impulsar el programa de recerca per portar-les a terme. El bon resultat d’aquest programa de recerca ens va esperonar a iniciar el programa per a la creació de la barítona.
Aquests dos instruments s’inscriuen en el conjunt de les xeremies –o dobles canyes– de la cobla. La figura mostra el tible, la tenora i la barítona representats en dimensions relatives, així com l’extensió de les notes del seu primer registre, referides a les notes del piano.
La tenora es troba a una quinta per sota del tible, i la barítona, que és l’octava baixa del tible, es troba a una quarta per sota de la tenora.
Tots tres instruments són transpositors, el tible i la barítona estan afinats en Fa (el seu Do és un Fa del piano) i la tenora en Si bemoll (el seu Do és un Si bemoll del piano), cosa que fa que tots tres tinguin la mateixa digitació i sigui, per tant, fàcil als intrumentistes passar d’un instrument a l’altre.
Permeteu un comentari sobre el gènere d’aquests instruments. Inicialment a la barítona n’hi vam dir baríton, per anar alternant tible-masculí, tenora-femení, baríton-masculí, -de manera similar a violí, viola, violoncel. Però els músics ho van tenir clar, n’hi van dir barítona des del primer moment. En l’àmbit dels instruments musicals, el gènere és del tot impredictible.